La detenció policial i el límit de les setanta-dues hores
Hom creu que hi ha una habilitació legal que permet a les “Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado”(Policia Nacional, Guàrdia Civil, Mossos d’Esquadra, etc) mantenir detinguda una persona durant setanta-dues hores. Això és un error molt estès, alimentat uns cops per la incomprensió de la gent, i altres per les males pràctiques policials, que s’envaneixen de poder privar de llibertat durant aquest temps.
I cal precisar que, al marge de la regulació legal dels motius que s’han de donar per a justificar una detenció, és precís negar radicalment aquesta presumpta habilitació legal a qualsevulga de les Forces de Seguretat de l’Estat de poder mantenir privada de llibertat a la persona detinguda fins al màxim de setanta-dues hores sense haver de donar cap explicació, ni sense l’obligació de presentar el detingut davant del Jutge de Guàrdia. No és així.
En un principi, la “Ley de Enjuiciamiento Criminal” establia el termini de 24 hores (article 496) per a què el detingut fos lliurat a l’Autoritat Judicial. És cert que la Constitució (art. 17.2) va ampliar aquest termini fins a setanta dues hores, però en uns termes inequívocs.
Perquè, en realitat, s’ha d’entendre que fixa un terme estricte que és el temps indispensable per a la pràctica de les diligències imprescindibles per a esclarir els fets –el delicte- que han provocat la detenció. Tot això dins del límit absolut de les setanta-dues hores. I en aquest sentit es va modificar l’actual article 520.1 de la “Ley de Enjuiciamiento Criminal”.
El Tribunal Constitucional (ss 288/2000, de 27 de novembre, 23/2004, de 23 febrer, 250/2006, de 24 julio, 88/2011, de 6 de juny i 95/2012, de 7 de maig) ha vingut pronunciant-se repetidament que poden qualificar-se com a privacions ïl.legals de llibertat, en quant indegudament perllongades o mantingudes, les que, encara que sense excedir del límit màxim indicat de les setanta-dues hores, sobrepassen el temps indispensable per a realitzar les oportunes perquisicions dirigides a esclarir el fet delictiu que s’imputa al detingut, ja que en aquest cas es produeix una restricció del dret fonamental a la llibertat personal, que la norma constitucional no consenteix.
En conseqüència, el termini absolut no s’ha d’entendre com una habilitació legal a les forces de seguretat de l’Estat per a mantenir detinguda a un persona fins a setanta-dues hores sense passar-la a disposició judicial. Sinó que aquesta habilitació s’ha d’entendre que està justificada únicament per a la realització d’aquelles diligències d’investigació mínimes que serveixin per esclarir el fet il.lícit que va provocar la seva detenció i que li va ésser notificat a l’interessat en el precís moment de practicar-la.
I sense que les esmentades diligències fetes per esbrinar o investigar puguin excedir, de cap manera, el límit de les setanta-dues hores a comptar des del moment que es va produir la privació de llibertat, encara que no fos ingressat a les dependències policials. Un cop acabes les repetides diligències d’investigació –si s’han realitzat- la persona detinguda ha d’esser posada immediatament a disposició del Jutge d’Instrucció de guàrdia del partit judicial on es trobi, sense que existeixi en aquest cas cap habilitació legal per a esperar fins al límit de les setanta-dues hores.
Així doncs, si una persona resta detinguda sense practicar-se coetàniament diligències d’investigació policial –que caldran figurar a l’atestat- es pot recórrer al mecanisme del “Habeas Corpus” per a restablir els seus drets constitucionals i de contingut legal, al Jutjat de Guàrdia del lloc on es trobi.
Seria desitjable, en aquest sentit, que els atestats policials reflectissin, pas a pas, l’ús del transcurs de les hores a comptar des del moment de la detenció, tant per a descriure la situació que en cada moment es troba el detingut i el que fa, com la marxa de les investigacions policials. Dins de l’espai judicial europeu, a França, per exemple, és obligatori aquest protocol. D’aquesta manera, el Jutge de Guàrdia, quan rebi la persona detinguda i l’atestat, podria ratificar o rebutjar el temps que ha durat la detenció –atès el seu paper de garant principal dels drets constitucionalment protegits- com suspensió del dret fonamental a la llibertat garantida constitucionalment, decidida únicament en seu policial i que està mancada, en principi, de qualsevol recurs. Perquè deixar la defensa del dret pendent únicament de la reclamació de l’interessat, constitueix una pràctica fregant el frau de llei, per a permetre que el Jutge d’Instrucció –primer garant, insisteix dels drets fonamentals- pugui mirar còmodament “cap a una altra banda”, per la mera satisfacció de veure la data de la detenció i la de la presentació davant del Jutjat del detingut, sense una justificació, pas a pas, minut a minut, del temps que hagi restat privat de llibertat.
